http://bttmania.org

Porta (FR) - Portella Blanca (AND) - Bellver de Cerdanya

Data: 22 de Juny de 2003
Recorregut: 35,4 km
Comarques:
Alta Cerdanya - Baixa Cerdanya

Les nostres opinions

" El recorregut és difícil de definir, no sé com anomenar el que vam fer: sortida dura, ruta èpica, travessa mítica, muntanyisme en BTT, "bici-trekking" o més aviat una barreja de tot plegat amb un alt component d'aventura i col·laboració entre companys. Sens dubte tota una experiència per a recordar i farcida de molts bons moments.

Malgrat tenir un percentatge de ciclabilitat aparentment elevat,
70 % del quilometratge total, la veritat és que l'altre 30 % requereix dedicar-li més de la meitat del temps en ruta. Si es vol fer en BTT, es pot fer, però hi ha que tenir molt en compte que s'haurà d'empentar i fins i tot carregar-la a l'espatlla en els trams complicats. Per sort, els BttManiàtics ens vam reunir prèviament per marcar i analitzar el recorregut i tots vam assumir des del primer moment que aquesta no era una sortida "normal", era anar una mica més enllà tant a nivell físic com psicològic. Això crec que ens va anar molt bé a la pràctica i a més comptàvem amb la inestimable experiència de l'Enrique i d'en Xavier que ja van efectuar el recorregut l'octubre del 2001 però en sentit invers al descrit en aquest comentari.
 
La motivació que teníem tots per realitzar la travessa era alta, fins al punt de què tres BttManiàtics:
Jota, XintuCharly es van desplaçar de matinada des del Maresme per arribar puntuals al punt de sortida d'aquesta excursió: la petita població francesa de Porta (1520m), situada a l'Alta Cerdanya, en plena Vall de Querol i a poca distància de l'Estació d'esquí Porté-Puymorens; són molts quilòmetres per fer d'anada i tornada en un sol dia i se'ls hi ha de reconèixer aquest esforç afegit.
 
La ruta ressegueix el
GR107 completant una de les etapes més exigents del Camí dels Bons Homes (CBH), també conegut com a Camí dels Càtars. Els càtars creuaven els Pirineus per aquest camí en el seu exili cap al castell-fortalesa occità de Montsegur fugint de la persecució implacable que patien per part de l'Inquisició ja que estaven considerats com a heretges pel fet d'interpretar d'una forma molt particular les Escriptures. Finalment "aconseguiren" cremar un per un tots els creients càtars entre els segles XII i mitjans del XIII, per tant el catarisme es podria considerar com una religió màrtir que va intentar difondre un missatge de pau, llibertat i tolerància: en aquells temps estava mal vist ...... i avui en dia segons on vagis, també !.

Però d'això fa molt de temps, massa com per poder mantenir un sender en unes mínimes condicions. Es té constància de què en el segle
XVI els hugonots i bandolers també utilitzaven habitualment el pas de La Portella Blanca d'Andorra per realitzar les seves incursions per la Vall de la Llosa i ha esdevingut un pas freqüentat per contrabandistes fins fa relativament poc, a més de traginers i pastors. I és per això que aquest sender manté encara trams empedrats i ben conservats.
 
Comencem la travessa al voltant de les nou del matí des de
Porta i desprès de creuar les vies del tren (pas soterrani) i el Riu de Querol ja ens trobem amb les marques vermelles i blanques del GR107 que fins a la Portella coincidiran amb les del GR7 (direcció oest). Les primeres rampes encara es poden pujar en BTT per un empedrat irregular travessat per recs i que penetra en una densa avellanosa amb bedolls, freixes i pins, però el desgast físic que provoca el constant augment del pendent és demolidor fins al punt de fer-nos anar a peu a trams i de forma intermitent fins al tercer quilòmetre. La pista es torna més ampla i ciclable i s'endinsarà en la vall formada per la preciosa Riera de Campcardós, que ens quedarà sempre a l'esquerra (sud). 
 
Trobem una tanca metàl·lica per al bestiar des d'on es pot contemplar el
Peiraforca (2647m) que destaca per la seva forma triangular i punxeguda. A mesura que avancem, la vall es va ampliant i el desnivell del sender un pel més suau, fins i tot ens trobem amb cavalls pasturant pels petits prats que envolten el curs de la riera. El paisatge és una meravella; la vall amb la Baga de Santou regada per la cabalosa riera, els abundants torrents que l'alimenten com el Montfillà, una rica i variada flora d'alta muntanya, frondosos boscos fins a la cota 2000 i unes enormes muntanyes que ens separen de la Baixa Cerdanya conformen un escenari natural impressionant.
 
Deixarem a l'esquerra (sud) una
cabana-refugi situada en la cota 1900 i a tocar de la riera que en aquest punt ens ofereix uns salts d'aigua molt vistosos. Aquí el desnivell es torna a accentuar i ja torna a impossibilitar la ciclabilitat, però ja ens vèiem a prop de l'Estany Petit de Campcardós (2050m, km 6,2): aquest era el lloc ideal per esmorzar i això vàrem fer. A l'esquerra (sud) ens quedava l'imponent Peiraforca i a la dreta (nord) s'observen fortes elevacions com ara el Pic de Fontnegra (2879m) o el Pic de Valletes (2793m), aquí la vall comença a fer-se més estreta. En Jota va mirar de remullar-se els peus a l'estany i quasi se'ls congela; això si que és aigua de neu i de glaç !.
No cal dir que de bikers no en vam veure cap, però si que ens vam trobar amb un corredor que ja feia el camí de tornada (de la
Portella cap a Porta) i només eren les onze !! i també ens vam creuar amb una parella fent una "passejada" ..... ens miraven estranyats; deurien pensar "que no els passi res !!". 
 
Continuem l'excursió pujant a peu per sender rocós, estret i envoltat d'espectaculars matolls de flors que ens permet arribar a uns aiguamolls: zona amb bici a l'espatlla!. A la dreta ens queda 
l'Estany Gran de Campcardós (2075m) i malgrat que el desnivell se suavitza, el sender resulta impracticable al passar per la Coma de Campcardós; per cert, en aquest indret ens vam trobar amb tot un "jardí" de flors rossenques amb matolls verdosos que semblava dissenyat per un estilista de parcs i jardins: cobria la vessant sud fins als peus del Roc Colom (2686m) i aproximant-se a la Portella de Meranges (2633m). 

Aquesta zona és molt humida i el fet de creuar torrents és una constant, però un dels que va donar més "feina" per la seva amplada ens el trobem arribant a la
Pleta de Barrera (2300m, km 9) on també les clapes de neu comencen a fer acte de presència de forma puntual en les zones més ombrívoles, cal recordar que estem a mitjans de juny, d'un calorós mes de juny !. En la Pleta, l'entorn natural està composat per una flora de tots colors (predominen les grogues i blavoses) i uns prats de caràcter alpí, entre els quals trobàvem alguns metres ciclables que sempre són d'agrair. A mesura que anem deixant enrera la Pleta el desnivell es torna a endurir, i de quina manera !.
   
El cansament augmentava i això estava afectant l'estat d'ànim d'alguns bttmaniàtics, fins i tot al nostre incansable webmaster
Ferran (cap baix, no parlant o amb alguns renecs, sense observar el paisatge, etc. ...), això és molt comprensible i ens pot passar a tots; i de fet ens passa !. La força d'una colla ben avinguda, no és que mogui muntanyes, però si que les fa pujar més fàcilment i és en aquests moments on s'ha d'animar com sigui, per exemple amb alguna màxima de l'estil: "el patiment és passatger .... la glòria és eterna" o "per obrir-se un nou camí, s'ha de ser capaç de perdre's", amb alguna cançó de l'Enrique o amb qualsevol "parida" que faci pujar la moral del personal, que a fi i efecte, és la responsable de moure'ns les cames per rampes que a trams superaven un 25 % de desnivell.
 
Doncs bé, en l'últim mig quilòmetre per coronar
La Portella Blanca d'Andorra (2521m; km 10,70) vam superar un pendent mig que frega el 20 %, també cal dir que vam tirar pel dret sense seguir el "zigzagueig" del GR107 per retallar distància, però deu-n'hi do quin patiment vagis per on vagis !. Ara bé, la satisfacció personal que se sent quasi que no és pot ni explicar, s'ha de viure !!. 

La Portella està situada just en la confluència de tres estats: França, Principat d'Andorra i Espanya. Trobem la fita fronterera nº 427 des d'on si observem cap a l'est veurem la Vall de Campcardós que acabem de recórrer, al nord i nord-oest emergeixen les escarpades muntanyes andorranes que s'enfilen per sobre de la cota 2700 com ara els Pics d'Envalira (2827m) o el Pic d'Engaït (2776m) i just al darrera l'Estació d'esquí Pas de la Casa-Grau Roig. En sentit sud-est destaquen els Pics d'Engorgs (2827m) i La Tosseta de l'Esquella (2871m) situada ja en la Baixa Cerdanya.      

Desprès de fer el merescut descans i les fotos de rigor continuem el camí per territori andorrà. El
GR7 i el GR107 que des de Porta havien coincidit ara se separen: el GR7 s'endinsa cap el Principat d'Andorra (Estany i Pic d'Engaït, Estanys de Pessons) i el GR107 s'orienta en direcció sud-oest resseguint els reiterats meandres de l'incipient Riu d'Engaït i penetrant a Espanya per la Vall de la Llosa. Tant per pujar a La Portella com per baixar-la vam trobar aigua en abundància, el desglaç i les clapes de neu a mig desfer encara aportaven força aigua als torrents, rieres i estanys.
 
Per fi arribava l'esperat descens pel
GR107 que curiosament resulta molt més ciclable en les cotes altes (tot just superada La Portella) que no pas un quilòmetre més endavant. Hi ha que anar en compte ja que el sender és força revirat cosa que obliga a agafar algunes corbes a molt poca velocitat provocant alguna petita caiguda com la de Juan. Era tot un plaer poder anar muntats sobre les nostres bicis i potser per aquest motiu tots miràvem de fer meravelles per conservar l'equilibri abans de tornar a posar els peus a terra. El descens se suavitza cada cop més i continuem pel sender que avança per una prada amb alguns rocs de considerable grandària fins creuar el Riu d'Engaït que ens quedarà a l'esquerra (2275m, km 12,5). Un cop creuat deixem terres andorranes per a endinsar-nos en la Baixa Cerdanya.
 
Començarem a planejar pel prat i donat que estàvem situats en una zona molt humida, ple de torrents que baixen de les altes muntanyes com per exemple els
Canals de la Serra de l'Esquella, ens trobem amb una altra zona d'aiguamolls que ens impedeix avançar damunt les BTT, fins i tot costa resseguir el sender. Però no hi ha pèrdua possible ja que la vall es fa de seguida molt estreta acotada per imponents elevacions just per l'anomenat Pas dels Rabadans, zona complicada ja que s'inicia un fort descens per on l'aigua estancada troba sortida i va brollant remullant-nos els peus i les pedres que anem trepitjant. El lloc és d'allò més espectacular donat que el riu s'accelera de sobte erosionant amb força les roques situades dins del seu curs i això contrasta amb la calma dels aiguamolls d'uns metres més enrera.

Superat el
Pas dels Rabadans el sender ja no és tant radical tot i que continuem baixant decididament de cota. Pel amants de les trialeres aquí ve un tram per poder experimentar o provar-se sempre que es vagi acompanyat !, els marges són tous però abans de tot comproveu que teniu els pneumàtics secs !! ....... en Charly i l'Enrique em van tenir que recollir d'uns matolls plens d'ortigues desprès d'intentar una "frivolitat" en aquest tram trialer, tot just abans de localitzar La Cabana dels Esparvers (2060m, km 14,7). La Cabana està feta pols però encara pot servir d'aixopluc per a sis excursionistes. Aquí ens trobem amb un ampli prat en què es creuen el GR11 amb el GR107 i a prop es pot contemplar com agafa cos el Riu de la Llosa gràcies a les aigües aportades pel Riu de Vallcinera (oest) i el nostre conegut Riu d'Engaït (nord-est) ..... i quin bon lloc per fer un entrepà (dinar) per desprès relaxar-nos tot comentant les anècdotes i impressions que ens estava oferint aquesta aventura mentre que en Jota ens enregistrava en vídeo !.
 
Ja sabíem que el més dur del descens estava fet i vam reprendre més animats el sender travessant el
Riu Vallcinera fent equilibris amb la BTT carregada a l'espatlla pel damunt de dos troncs .... massa flexibles pel meu gust; clar que amb tot el pes afegit que dúiem a sobre alguns bttmaniàtics superàvem els 110 kg.!. El GR107 mira de col·locar-se paral·lel al Riu de la Llosa i en direcció sud ens duu per mitjà d'un trialera d'uns 600 metres, a trams inciclable, cap al Prat de Xuixirà. En aquesta trialera una caiguda del Jota, un dels nostres millors especialistes en aquest tipus de terrenys i que per sort no es va fer gaire mal, ens va fer extremar la prudència encara més, tot i que hi havia trams que eren un autèntic plaer per deixar-se anar: sender estret, envoltat de matolls, vegetació de ribera i amb pedres i alguna que altra arrel que es deixaven superar noblement si s'afrontaven amb certa decisió.

El contrast paisatgístic que ens vam trobar en el
Prat de Xuixirà (2011m, km 15,6), que dona entrada a la Vall de la Llosa, ens va deixar captivats. Ens situem en una de les valls millor conservades de La Cerdanya  amb característiques pròpies del Pirineu Central com ara els espessos boscos de pi negre, grans roques de granit i una morfologia d'origen glacial. El Prat disposa d'un oratori, taules de granit, les runes d'un antic refugi forestal i una situació privilegiada: a tocar del riu i presidit per la silueta del Bony d'Engaït
 
Els Canals de la Muga (oest) i Els Canals de la Moixa (est), aquests últims es desprenen de la Serra de Comadeboc (Roc Negre 2615m, Bony d'Engaït), aporten les seves aigües al Riu de la Llosa, al que anirem seguint per tram ciclable. De fet, la ciclabilitat és total des de Xuixirà fins al final de la sortida en Bellver de Cerdanya, i aquest fet ens permet avançar molt ràpidament per la Vall de la Llosa. Travessem el Riu de la Llosa (1900m, km 18) que ens quedarà a la dreta (oest) mentre continuem baixant amb un pendent molt accentuat per pista ample que deixa a l'esquerra la Barraca de la Farga envoltada per una pineda amb bedolls i avellaners fins arribar a l'alçada del Cal Jan de la Llosa (1610m, km 20,7); es tracte d'un gran mas construït amb parets de granit que li confereixen una aparença fortificada. Aquí vam fer una paradeta tècnica per esperar al Sergi ja que va tenir que reparar un punxada tot just abans d'arribar al Castell de la Llosa. Des d'aquest castell, actualment en runes i que data de l'edat mitjana, es vigilava la vall.
 
Un cop reagrupats continuem el descens però ara molt més suau fins arribar a l'alçada de
l'Avellanosa on ens trobem amb una molt curta però exigent pujada per acabar planejant fins a Coborriu de la Llosa (1518m, km 24,5) on abandonem el GR107 que hem estat resseguint des de la sortida. Ens separem del Riu de la Llosa cap a l'est per enllaçar amb una pista forestal paral·lela al Torrent de Coborriu fins a la Collada d'Ardòvol (1332m, km 27,5). Deixem enrera el petit poble d'Ardòvol i continuem per una pista ampla i molt ràpida que ens duu cap a Prullans (1120m, km 31). En aquesta població coneguda com "el mirador de La Cerdanya" agafem asfalt fins travessar la perillosa N-260. Enllacem amb una pista paral·lela a la carretera en direcció est i que passa pel Molí de la Clota i a tocar del Riu Segre, lloc on Ramon va esquerdar un pneumàtic amb  la conseqüent i immediata explosió de càmara ..... sort que estàvem a tan sols 2 km. de Bellver !. Acabaríem agafant la N-260 per entrar al poble i poder creuar el Segre amb total comoditat pel pont que dona entrada a la vila.
 
Vull mostrar el meu agraïment a tots els companys i amics que heu fet possible aquest petit somni que tenia des de feia temps; creuar els
Pirineus en BTT  i per La Portella Blanca ! : Toni Ginesta, Enrique, Ferran, Jota, Juan, Juan Carlos (Charly), Ramon, Sergi (Primo) i Xintu. Sense oblidar a Xavier Guirao que finalment no ens va poder acompanyar però que de ben segur que hauria gaudit d'aquesta fenomenal experiència pirinenca i també a les respectives famílies que han hagut de "suportar" estoicament la nostra incorregible impuntualitat ..... serà per les fotos (¿?). 
 
Gràcies a tots i fins la propera !. "

Chus

Deixeu-me afegir, per al·lusions de Chus, una anècdota de com afectava al nostre ànim el carregar la bici durant hores. I la millor manera és que transcrigui les paraules del Jota que el mateix va posar al Fòrum de BttMania.

"... Y cuando después de 3 horas de caminar con la bici a cuestas y viendo el "chorizo final" que aún significaban los últimos 200 metros, Chus, que en un baldio intento de animar al personal iba repitiendo aquello de "....pues yo me lo estoy pasando teta..." obtuvo de Ferran una mirada abyecta y una respuesta que expresaba el lastimoso estado general "....pero Chus, ¿Tú has visto una teta en tu vida?, porque te aseguro que no se parece a esto..." , una aureola de agujetas CORONO la orondez de mi barriga de tanto reir, pues os aseguro que Ferran (si, si, ese muchacho que tiene ese "peasso" de foto de la cannondale y esa cara de buena gente con corbata y todo) , tenía que estar muy jodido para hablarle así a su amigo del alma... "

Evidentment, això ens va animar desprès de una bona estona rient gairebé sense forces.

Ferran

Més info, fotos i track