TranspirenaiCAT 2003, BttMania.org

"Se me ha olvidado ya

el lugar de dónde vengo

y puede que no exista

el sitio a donde voy"

"La cançó del Sabina escollida pel Chus per a acompanyar el reportatge fotogràfic d'aquesta etapa reflexa de manera perfecta la situació. Vuit dies d'esforç físic i mental intens fan perdre una mica la perspectiva del temps i l'espai: el més important esdevé gaudir (o patir) cada moment i cada lloc.

L'etapa era especial, doncs era l'última d'aquesta primera part de la nostra particular travessia pirenaica. Els "Siete Crisantemos" (què aquest és el títol de la cançó) bttmaniàtics vam encarar la jornada amb una barreja d'il·lusió per arribar al final i una certa recança a acabar el viatge. Mentre esmorzàvem al bar d'Espui ens vam retrobar amb un ciclista amb qui vam coincidir només sortir de Llançà set dies abans i que ja ens va comentar que dies més tard sortiria d'Hondarribia per fer la travessia en sentit invers al nostre. El cercle s'havia tancat.

Un ràpid descens per carretera ens va portar fins a La Torre de Cabdella, a on vam agafar la pista cap a Astell: aprovisionament d'aigua, reparació de punxada i vista panoràmica des del mirador. La Vall Fosca quedava definitivament enrere i el medi es convertiria ara en un paisatge de poca vegetació, amb escassos boscos i fins i tot àrid en alguna zona.

Sense cap novetat vam continuar pujant fins a Guiró, a on ens esperava un tram inciclable que començava al Barranc de la Plana i continuava al llarg d'uns 2'5 km que pel desnivell i la dificultat del terreny van semblar molt més. A l'Ermita del Coll vam fer una breu aturada per reposar forces menjant alguna fruita. Encara, però, no havíem acabat d'empentar les bicis. De fet el més feixuc ens estava esperant fins que arribéssim al Coll d'Oli i, com que no ens agraden les coses fàcils, encara ho vam complicar més desviant-nos del camí i havent d'acabar pràcticament grimpant i obrint-nos pas entre les matolls.

Un cop fet el cim, la baixada per un divertit corriol fins a Castellnou d'Avellanos ens va redimir del patiment anterior. Des d'allà vam continuar perdent alçada per una pista en bon estat fins a La Mola d'Amunt. Demanat per un lloc on poder fer un bon àpat, algun bon samarità, a qui mai no li estarem prou agraïts, ens va aconsellar desviar-nos fins al poble de Les Esglésies. Nombroses restes escampades per terra i personal netejant els carrers indicaven que la nit anterior havia hagut festa grossa al poble. Afortunadament això no va impedir que al restaurant Cal Batlle, complint amb la sagrada obligació d'alimentar a qui té fam, ens oferís uns esplèndids ous ferrats acompanyats de llom, cansalada i el millor pa amb tomàquet que havíem menjat mai. Aquesta situació ha esdevingut un dels moments del viatge que més grat record ens ha deixat!

Amb la panxa més plena del que seria recomanable vam continuar el nostre camí cap a la segona talaia grossa del dia, el Coll de Fades (1.610 m). El camí transcorre per una pista en bon estat, encara que pedregosa en algun tram, que passa per les petites poblacions de Sentís, Sas i Erta. Pel que es veu, no tothom que hi passa per aquests llogarrets, potser per veure'ls poc habitats, es comporta de manera correcta i un curiós cartell que algun veí de Sas havia penjat ho denunciava amb un senzill prec: "Respecteu aquest poble". El fet que sigui necessari demanar això ens ha de portar a fer alguna reflexió... Esperem, si més no, que cap ciclotravessaire pirinenc hagi estat responsable d'aquesta necessitat, tot i que malauradament no hi podríem posar la mà al foc: restes d'embolcalls d'aliments energètics, pneumàtics i fins i tot algunes peces mecàniques que hem anat trobant al llarg d'aquests dies ens fan pensar que no tothom és conscient del respecte degut al medi que ens permet fer aquesta activitat que tant ens agrada.

Propera estació: Malpas. Baixada ràpida per pista que ens portaria fins a la carretera, per la qual faríem les que pensàvem serien les últimes rampes fortes del dia. En Jordi, amic del Ferran, i la seva família ens van obsequiar amb la seva companyia mentre donàvem una bona repassada als bocates que veníem carregant des d'Espui. Amb les forces prou recuperades i l'empenta moral que els nostres amics i alguns veïns ens havien donat en assegurar-nos que ja s'havia acabat de pujar, vam reprendre la marxa...

Que havíem acabat de pujar?! La "inconsciència ciclista" dels informants (que no la seva mala intenció, n'estem segurs) es va oblidar del desnivell de pujada contínua per una pista força irregular i el remat de les duríssimes rampes finals (fins i tot estaven formigonades per poder-les fer transitables...) que ens estaven esperant fins a arribar a Gotarta i que a punt van estar acabar definitivament amb les forces físiques i morals dels ciclistes. Un cop arribats a Gotarta, i ara sí, una trepidant baixada d'uns 5 km per una revirada carretera ens va deixar al nostre destí: El Pont de Suert. A les portes de l'Aragó.

Les presses per tornar aquella mateixa nit a casa ens van impedir de fer una mínima visita per la capital del Alta Ribagorça. Un cop carregades les bicicletes a la furgoneta, convenientment fotografiats en prova d'haver aconseguit el nostre objectiu i canviats de roba vam emprendre el camí de tornada. En unes poques hores faríem tants quilòmetres com havíem fet amb la bici durant dies sencers. Són maneres de viatjar ben diferents: gaudint el camí o, simplement, traslladant-se entre dos punts de la manera més ràpida possible...

Punt i seguit; perquè, de ben segur, això continuarà. "

Xintu